PPB

El novembre del 2015, es compleix el 40 aniversari de la mort de Pier Paolo Pasolini. Les persones que formem part del Projecte Pier Paolo Pasolini Barcelona (PPB) considerem que aquesta és una data prou important per intentar fer alguna cosa que mantingui viva la figura d’aquest poeta, cineasta i escriptor.

Això, ni podem ni volem fer-ho sols. Sabem que hi ha gent que comparteix l’interès per Pasolini. Sabem que hi ha persones que amb idees i iniciatives interessants que es podrien portar a terme. Nosaltres estem oberts a totes les propostes, a totes les iniciatives i a totes les col·laboracions.

Us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres i a fer, des d’ara, l’any Pasolini un projecte cultural ampli, necessari i viu.



11 dic. 2014

PER COMPRENDRE UN ABSENT




Xavier Juncosa

Abans de respondre aquesta important pregunta, cal que faci una introducció formal, tecnològica, que hi va molt lligada. La pel·lícula es va rodar el setembre i l’octubre de 1998 en dos viatges a Itàlia. La data, 1998, és molt important tecnològicament parlant. L’estiu de 1998 es presentaven les primeres càmeres digitals, amb qualitat professional, molt més petites que fins llavors, a un preu raonable i, en certa manera, assumible per un particular. Fins aquella data la gravació en vídeo era analògica, les càmeres eren molt grans, requerien equips humans també grans i, el més important, eren càmeres molt cares que solament eren a l’abast de grans productores o de televisions, públiques o privades; paral·lelament, el muntatge –que també era analògic- requeria equipaments molt costosos, tant de compra com de lloguer; a tall d’exemple, una sala analògica de muntatge costava, diàriament, unes 100.000 pessetes. Tot plegat dibuixava el final d’una època on per a fer una pel·lícula documental necessitaves una estructura industrial –una productora, una sala de muntatge, una sala de sonorització, etc- que, molt sibil·linament, t’obligava a acceptar i a tirar endavant, solament, projectes que la indústria i el sistema acceptava: el peix que es menjava la cua.
               Amb l’arribada dels sistemes digitals el 1998, tot aquella cotilla tecnològica es començà a dissoldre i, els més decidits, vam començar a fer totes aquelles pel·lícules que, durant tants anys, les productores i les televisions –que eren els qui, de fet, finançaven el pressupost- ens havien negat amb les excuses que ja sabem: que si aquell tema no interessa, que si ara més val no fer-la, que si potser més endavant, que si l’espectador no sap qui és tal o qual persona, que si no és comercial, que si no hi havia cap centenari a la vista, que si eren temes massa intel·lectuals...
               Arribada la democràcia digital a l’audiovisual, a partir d’aquell moment el meu discurs i, sobretot, la meva relació amb la indústria va canviar com un mitjó: ara ja no els necessitava! Ara ja podria fer totes aquelles pel·lícules documentals que, en els darrers quinze o vint anys, havia volgut fer i que, per raons purament ideològiques, econòmiques i comercials, no havia pogut fer.
               Amb tot l’equipament a la mà (càmera digital, equipament de so, muntatge no lineal, etc), em vaig fer la gran pregunta: per on començo? El moment, em cal reconèixer-ho, fou apassionant, excitant. Vaig fer una llarga llista de projectes –més de trenta!- i vaig decidir que començaria per fer dues pel·lícules alhora: una pel·lícula sobre els bombardeigs feixistes italians sobre Barcelona durant la Guerra Civil, des del punt de vista italià, dels pilots feixistes supervivents; i una pel·lícula sobre Pier Paolo Pasolini a partir dels records dels seus amics més íntims. Els dos projectes passaven a Itàlia –país on havia viscut i treballat entre 1990 i 1991- i, en certa manera, es feien més assumibles econòmicament en retroalimentar-se des del punt de vista de la producció. A més, els dos projectes havien estat llargament rebutjats per les televisions públiques del nostre país –TV3 i TVE- amb les concebudes frases de sempre: a qui interessa això avui en dia...? Sembla mentida, oi?, doncs va ser així.
Permeteu-me que faci un parèntesi i que, com que no me la posa ningú, em posi jo mateix una petita medalla: el documental sobre els bombardeigs feixistes a Barcelona, Obiettivo: Barcellona, fou el primer i únic documental que aconseguí entrevistar els dos darrers pilots feixistes italians que restaven en vida i que bombardejaren Barcelona -Arturo Lauchard i Paolo Moci- i, el més emocionant, fou la pel·lícula que donà a conèixer la participació italiana al bombardeig de Gernika i motivà les posteriors reclamacions polítiques de rescabalament al parlament italià des del parlament basc, el parlament català i, molts anys després, des de l’Audiència de Barcelona a través de les denúncies de l’associació Altraitalia. Emocionant. Fou emocionant viure i veure com una pel·lícula feta sense pressupost i sense subvencions, sense xarxa, aprofitant quinze dies de vacances a Itàlia amb la meva companya (que és doctora en Farmàcia però que, si cal, sap portar la càmera en mà de meravella), aconseguia remoure totes aquelles consciències polítiques en un tema de memòria històrica obligatòria, però en una època on encara no es parlava de memòria històrica ni, formalment, convenia parlar-ne... Tanco el parèntesi.
Per què una pel-lícula sobre Pasolini?
La resposta és lògicament més personal, lligada a la meva formació intel·lectual. Si hagués d’escollir tres autors del segle XX que han canviat la meva forma de veure el món, que han emmotllat el meu pensament, aquests haurien de ser, per força, Walter Benjamin, Pier Paolo Pasolini i Albert Camus; probablement n’hi hauria un de quart, Guy Débord, però la catarsi que em provocaren les lectures dels tres primers en la meva formació inicial, fou cronològicament anterior. Malauradament, Débord arribà a la meva vida molts anys després. Moltes vegades m’he preguntat quin fil els cosia, què els unia a tots tres o a tots quatre?; per què aquests quatre i no uns altres quatre, també molt importants per a mi, com podrien haver estat Cioran, Virilio, Kafka o Deleuze...? Per què...? A banda que tots quatre tingueren finals violents, fins i tot terribles, els quatre eren pensadors heterodoxos que, des de l’esquerra, sovint des d’un marxisme crític, feien una lectura del present –del seu present- que encara avui, molts anys després, en podem treure una molt bona lliçó. La vida, diguin el què diguin els capellans, només és una cursa de relleus on, de pares a fills, ens passem el testimoni del coneixement; i gràcies a aquest coneixement, ens adaptem (o no). Ja ho va escriure fa molts anys Richard Dawkins a El gen egoista, un altre llibre que em canvià la vida: solament, ens deia Dawkins, som portadors de gens...
Pier Paolo Pasolini, doncs, és per a mi un d’aquells pocs autors que m’han traspassat una informació tan valuosa, tan fina i brillant, tan audaç, tan intel·ligent, que ha resultat ser l’antibiòtic més eficaç pel meu pas, efímer, per aquesta estranya i injusta vida en la que ens trobem. A més, en el cas de Pasolini, hi hauríem d’afegir l’enorme lucidesa amb què s’avançà al temps. Rellegir avui en dia a Pasolini –Empirismo eretico, Scritti corsari, Lettere luterane, Petrolio, La divina mimesis, etc...- ens ajuda a llegir, entendre i respondre adequadament el baixíssim moment ètic i moral en el què ens trobem immersos en els darrers trenta o quaranta anys, des que el neoliberalisme agafà de nou les regnes del món i convertí el planeta en una botiga.
Pasolini, un viaggio in Italia l’acostumo a veure de tant en tant, un o dos cops l’any, perquè encara hi ha persones o entitats que em demanen projectar-la públicament. Quin interès té, em preguntes? Crec sincerament que ha deixat de ser un documental i ha passat a ser un document. Per què? Perquè bona part de les persones que van ser entrevistades ja no són entre nosaltres; vet aquí. Com es pot deduir del títol –un clar homenatge a Roberto Rossellini- la meva idea era fer un viatge per Itàlia aturant-nos en els llocs on Pasolini hi deixà una empremta vital, formal o conceptualment important: Bolonya, el Friül, Venècia, Salò, Milà, Roma, Òstia... En cadascun d’aquests llocs m’interessava acarar la memòria dels vells amics (Giuseppe Zigaina, Gigion Colussi, Silvana Mauri, Fabio Mauri, Bernardo Bertolucci, Laura Betti, Attilio Bertolucci –en la seva darrera entrevista filmada poc abans de morir-, Dacia Maraini, etc) amb la memòria de la gent del carrer, amb una pregunta de partida: què ha quedat del missatge de Pasolini?
El resultat d’aquesta col·lisió, òbviament, és força lamentable, perquè la majoria d’entrevistats del carrer en saben més aviat poc –per no dir gens- de Pasolini. Vet aquí el meu interès: confirmar la hipòtesi del propi Pasolini segons el qual el sistema (il Palazzo), a través del mercat que tot ho fagocita (omologazione), destrueix el numen, el pinyol, d’una tradició filològica –com ell mateix deia- que es perdia en el temps i sobre la que Pasolini havia reflexionat molt lúcidament. La gent desconeixia o havia oblidat Pasolini perquè l’anestèsia que provoca el mercat a través de la immediatesa tecnològica, havia fet oblidar el subjecte, Pasolini, que precisament havia anunciat amb molta lucidesa tot això que ens està passant ara.
La meva pel·lícula, doncs, crec que té un cert interès arqueològic en capbussar-se en el pensament pasolinià a través dels seus propis amics, els més íntims; aquells que, com tarsicis laics, han tresorejat el seu discurs durant tots aquests anys i ens el regalen amb gran generositat, com qui passa el relleu. Llàstima que l’espectador no està acostumat a veure pel·lícules de 7, 8 o 10 hores, llàstima! L’ideal seria veure i escoltar les entrevistes senceres –sovint de dues o tres hores, magnífiques, tardes inesborrables per a mi- per a submergir-nos en la vida i l’obra del gran mestre Pasolini a través dels millors virgilis: els seus amics més íntims.
Ara, setze anys després, la veig així: com una reflexió que ens arriba del passat i que, si l’escoltem bé, ens dóna les claus per a iniciar un nou camí de salvació davant del monstre del mercat. Donat l’enorme desconcert en el què vivim, crec que el més important és llegir Pasolini, rellegir-lo i reinterpretar-lo en funció del nostre moment actual; de la mateixa manera que les noves generacions estan rellegint a Marx, Benjamin o Sacristán per trobar les escletxes necessàries i fugir d’aquesta trampa en la que ens ha situat el sistema a través del mercat, sempre tan llaminer. I, si tenim una connexió a internet a mà, ens cal entrar en el youtube i gaudir de les moltes hores d’entrevista amb Pier Paolo Pasolini que algú, generosament, hi ha penjat. La meva era una pel·lícula sobre Pasolini, sense Pasolini; només comptava amb la major part dels seus amics (els vius) més íntims, que no és poca cosa. Qui vulgui escoltar en directe a Pasolini, solament ha de fer un clic a l’ordinador i es trobarà, cara a cara, al meu entendre, amb un dels intel·lectuals més fins que ens donà el segle XX.
Eco?
Diria que cap o molt petit. En el seu moment es va projectar a diversos festivals, però la seva vida fou efímera. Permet-me un exemple que em sembla prou revelador: fou seleccionada per a ser projectada en una secció paral·lela del Festival de Cinema de Sitges l’any 2000, en una època on, a banda del gènere fantàstic, també hi havia seccions força interessants. Es projectà un matí crec recordar que de dissabte i, a la sala, solament hi havia quatre persones: el muntador, jo i les nostres parelles... També es projectà a d’altres festivals davant de molts més espectadors, és cert; però l’exemple de Sitges, en ser el festival de casa, sempre m’ha acompanyat com a símptoma i símbol impagables.
Quant a la seva emissió televisiva la meva pel·lícula sobre Pasolini ha tingut, també, una vida efímera. Tot i que s’ha emès a França, Itàlia i Holanda, l’emissió que més recordo, potser perquè fou la primera, va ser la de BTV en l’època daurada de Manuel Huerga com a director. A través d’aquella emissió gent de molt prestigi intel·lectual de la nostra ciutat, en conèixer-me com a cineasta, es va interessar per d’altres pel·lícules meves. Fou molt grat rebre trucades telefòniques i comentaris molt elogiosos de persones a les que jo respectava molt, intel·lectualment parlant; i, de retruc, en posteriors projectes meus, aquelles mateixes persones, participaven confiades i de molt bon grat en aquests projectes: fou, en certa manera, com un reconeixement a algú desconegut, ocultat i gens mediàtic com jo per part de persones com Josep Maria Castellet, Paco Fernández Buey, Pere Gimferrer, Terenci Moix, Manuel Vázquez Montalbán, Pere Portabella, Joaquim Horta, Antoni Tàpies, Juan Ramon Capella, Jorge Semprún, Román Gubern, Benet Rossell, Xavier Albertí i un llarg etcètera; uns perquè la van veure directament a BTV i altres a través de projeccions públiques a Barcelona, Roma o París. Sense cap mena de dubte, Pasolini, un viaggio in Italia és en el grup de les meves pel·lícules preferides al costat de Ma germana (1987), La Montaña del destino (1991), Obiettivo: Barcellona (1998), Le Temps et la Distance (2001), Costafreda (2002), Integral Sacristán (2002-2005), Le Polyèdre Benjamin (2003-2005) o L’Albero delle Parole: Ermanno Olmi a Barcelona (2008), entre les de més llarga durada. Esmento això de la llarga durada perquè, tan estimades com aquestes, hi ha alguns curt-metratges meus que em semblen tan desconeguts com interessants i que, malgrat la seva curta duració, sempre poso al costat de les que he esmentat: La darrera nit del món (1979), Barcelona en quatre estats (1983), Gitana (1984), Dachau Munic, memòria i silenci (1989), Estimat Oleguer (1990), Una ciutat (1992), De set a set (1994) o Elogi d’un carrer (2002). Pensa que, tot i que des del 2011 travesso un període vital en el que em sento allunyat del cinema i em dedico més a la Història –estic llicenciat en Història per la UB-, durant el període 1977-2011 he escrit i dirigit un total de 105 pel·lícules, majoritàriament documentals.
Per qué no fas pel.lícules con els demés?
Aquesta pregunta l’hauria de respondre el meu psicoanalista..., si mai n’arribo a tenir un. Respondre-la, és com entrar a la sala de màquines, al més profund de la meva personalitat, de la meva infantesa...; una mica, com quan HAL 9000 és desconstruït pel comandant de la nau de 2001: una odissea de l’espai mentre canta Daisy, daisy... No sé si m’explico...
La meva relació amb el cinema és passional, no racional. Malgrat que ha estat la meva professió durant més de 30 anys, mai no m’he dedicat al cinema per guanyar diners ni, encara menys, per vanitat o per visibilitat pública, perquè sóc més aviat tirant a tímid, distant i poc sociable amb els que no conec. Els anys 80 vaig jugar al joc de la indústria –no hi havia altra opció- i mai m’hi vaig trobar còmode: em sentia aliè a tot aquell món de raspallades, cinisme i piloteig per a aconseguir els diners de la subvenció. Els anys 90, després d’un projecte de llarg-metratge que s’havia de titular Barcelona Berlín i que els meus “companys” del Col·legi de Directors van fer tot el possible perquè no el fes –pressionant a Madrid, el Ministeri, perquè no em subvencionés: èpoques certament sectàries del cinema català comandades per la troica Bellmunt, Lapeira, Balló; no descobreixo res, és a les hemeroteques-, en veure que les cartes estaven tan ben marcades, vaig decidir canviar de carril i començar un període de 16 anys (1990-2005) on he treballat majoritàriament a l’estranger: Roma, Torí, Tòquio, París, Nova York, de nou París durant sis anys i un parèntesi a Berlín el 2004 per a fer la meva pel·lícula/homenatge de sis hores sobre el filòsof Walter Benjamin. Viure i treballar en totes aquestes ciutats, en totes aquestes cultures tan contrastades, a més de fer-me aprendre, més o menys bé, totes aquestes llengües, em va permetre fer un tomb qualitatiu a la meva vida i a la meva filmografia; per això en la meva producció hi ha tantes pel·lícules en italià, francès, alemany o anglès. Quelcom que, irònicament, els hi he d’agrair a tota aquella trepa que prèviament m’havien foragitat del seu cercle. Ironies i paradoxes del destí, oi?
Dit això, els marges del cinema és la zona més rica i fèrtil d’allò que ara anomenem audiovisual. Altra cosa és que la inestabilitat econòmica que et provoca viure en la marginalitat, en l’ocultació, a voltes es fa difícil de portar i de suportar. Malgrat que en algunes ocasions –sobretot en el període 1979-1990- he treballat per a la indústria, no em sento un professional, sinó més aviat un amateur: algú que fa les coses perquè vol fer-les, perquè necessita fer-les, no per a fer bullir l’olla i comprar-se una casa a l’Empordà; la prova de tot això és que cada cop que he fet un encàrrec per a la indústria, la cosa no ha acabat bé i, com li passava al protagonista de El ventre de l’arquitecte, els mals de panxa que tenia eren de manual per la senzilla raó que, allò que feia, no sortia ni de mi mateix ni era sincer. En aquest sentit, estic molt més a la vora del cinema de poesia que del cinema narratiu i comercial, tot i que, els meus estudis, primer de filosofia i després d’història, han apropat molt més el meu treball al discurs, al concepte, a l’argument, que no pas a la massa sovint lleugeresa de les formes. Malgrat totes aquestes circumstàncies, la immensa majoria de les pel·lícules que he fet sense pressupost, sense subvencions, sense xarxa, han sortit, al meu entendre, força bé i, sobretot, força dignes: agradin o no agradin, interessin o no interessin, són sinceres perquè surten de la panxa i del dubte, mai de la certesa. Després de tant anys de dedicar-me a fer cinema pràcticament sol, sense diners ni subvencions, si algun dia s’organitzés un festival d’aquestes característiques, no dubtis que tindria moltes probabilitats de guanyar-lo...
Aquest concepte de la manca de certesa que t’acabo d’esmentar m’interessa molt. Sovint, molt sovint, he fet pel·lícules sobre temàtiques o persones de les que no comprenia la seva lògica; i m’hi he llançat de cap. Faig cinema, també, per a aprendre i, sobretot, per a mirar de comprendre el punt de vista de l’altre; un concepte filosòfic, l’altre, que sempre m’ha interessat força. No hi llegeixis en aquesta afirmació una veta cristiana, en un apòstata amb certificat signat per l’Arquebisbe de Barcelona com jo; m’atrau i m’interessa comprendre el per què de les coses i el per què d’actuacions i de comportaments personals a voltes il·lògics, incomprensibles. Jo no faria mai una pel·lícula sobre Picasso, Warhol o Heidegger, uns vencedors; jo sempre he fet pel·lícules sobre perdedors, lúcids i intel·ligents, però perdedors en definitiva. Recordo un dia que un periodista francès, després de la projecció d’una pel·lícula meva i en ple debat posterior, em preguntà quelcom inesperat per a mi: per què fa tantes pel·lícules sobre suïcides...? Bona pregunta, li vaig respondre. Tal vegada, perquè els vull comprendre. Tal vegada, perquè la lectura, apassionant, de El mite de Sísif, de Camus, amb aquell començament tan épatant, em va fer comprendre que el més ric i valuós sempre és a l’altre costat del mirall, a l’interior de l’altre per a comprendre’m a mi mateix. Discrepo, però, amb el mestre Camus en una cosa: ell, al final del llibre, s’imaginava a Sísif feliç després del rodola que rodolaràs la pedra, amunt i avall, infinitament. Jo, per contra, no me’l puc imaginar feliç. Me l’imagino malenconiós.

No hay comentarios:

Publicar un comentario