PPB

El novembre del 2015, es compleix el 40 aniversari de la mort de Pier Paolo Pasolini. Les persones que formem part del Projecte Pier Paolo Pasolini Barcelona (PPB) considerem que aquesta és una data prou important per intentar fer alguna cosa que mantingui viva la figura d’aquest poeta, cineasta i escriptor.

Això, ni podem ni volem fer-ho sols. Sabem que hi ha gent que comparteix l’interès per Pasolini. Sabem que hi ha persones que amb idees i iniciatives interessants que es podrien portar a terme. Nosaltres estem oberts a totes les propostes, a totes les iniciatives i a totes les col·laboracions.

Us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres i a fer, des d’ara, l’any Pasolini un projecte cultural ampli, necessari i viu.



31 ene. 2015

EL LLEGAT DE PASOLINI





Al començament de l'Any Pasolini és el moment oportú per considerar que ens va deixar en llegat als qui tenim la intenció d‘aprendre d'ell.

I

La primera cosa que ens va deixar és  una mirada. Pasolini tenia la particularitat de mirar on no es volia que mirés. Això era evident a Roma el 1950. En aquesta data, les barraques estaven creixent més enllà del centre històric, barrejant-se amb les molt deteriorades barriades obreres. Era una realitat evident que no entrava en la política de la Dreta. 
Pasolini va viure al costat de les barraques i va decidir mirar-les, mirar qui hi vivia i veure en quines condicions s’hi vivia. I va decidir escriure Ragazzi di vita i Una vita violenta, convertint-se en un defensor dels més desafavorits.  La seva proximitat vital –basada en la seva pulsió envers aquests nois– li va permetre veure els canvis que es van produir en la població de les barriades i la validació quela civilització del consum estava aconseguint entre els més desposseïts.

II

En segon lloc, com un fidel seguidor d'Antonio Gramsci –des de 1947 fins la seva mort— Pasolini va proposar una revolució cultural i moral com el primer deure d'un intel·lectual d'esquerres.
En Le religione del mio tempo (1961), va escriure un dels seus millors poemes La richezza , en el que deia «en aquest món que no té / ni tan sols la consciència de la misèria, / alegre, dur, fins i tot sense fe / jo era ric, posseïa».
Per què era ric Pasolini? Perquè sabia que posseïa una cosa relativament independent de les victòries polítiques i econòmiques de la classe obrera. Ell era el propietari dels béns públics de la cultura com ara biblioteques, galeries, museus, instruments de tota mena d'estudis, els frescos de Piero Della Francesco i Masacio, etcètera. El món cultural profund –intangible com era— feia a  Pasolini més ric que els rics, els quals menyspreaven precisament la cultura que Pasolini reclamava. La lectura d'aquests versos demostra clarament que, en moments difícils, mantenia als indignats vius i resistents.
Aquesta concepció de la «riquesa humana» era molt similar a la de Marx quan parlava d' «un home ric en necessitats», totalment creatiu i la riquesa del qual es basava en la multiplicitat d'activitats i relacions socials (i no en la simple possessió de béns materials).

III

En tercer lloc hi ha el Pasolini corsari. El discurs de Pasolini era clar: en algun moment en la dècada de 1960, havia aparegut la societat de consum, que va significar una veritable revolució antropològica. El consum es va presentat com un pre-figurador d’identitats potentíssim. Els consumidors aparentment eren tots iguals, però de fet eren molt diferents: les diferències de classe seguien existint, tot i que tendien a ser oblidades. El cas més greu va ser el dels joves de les barriades. La televisió oferia models de comportament als quals, aquells nois, no hi podien accedir. Això va generar una violència estructural que va acabar donant lloc a la més absoluta amoralitat.
A més, es tendeix a confondre progrés (social i cultural) i el desenvolupament (estrictament econòmic). El consumisme és el final d'un món. El problema és que tornar enrere no era possible. En un dels seus darrers poemes, Pasolini va escriure: «Visca la lluita comunista pels béns necessaris!».
Temps després de la seva mort, el seu discurs entroncava amb el discurs polític del decreixement econòmic.

Per avançar en aquest camí –ple de dificultats–  hem d'aprendre a mirar amb agudesa al nostre voltant i proposar una nova cultura, tant per a nosaltres mateixos com per a la societat en el seu conjunt.


[Aquest text va ser llegit per Celeste Araújo en el acte de presentació de les activitats de l’any Pasolini]

No hay comentarios:

Publicar un comentario